Em van deixar al carrer de les Camèlies, al peu d'un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Així comença la història de Cecília Ce, escrita just després de La plaça del Diamant. Però aquí, en lloc d'una sacrificada mare de família, qui s'explica és una dona marginada que viu de "fer senyors". Cecília Ce busca la companyia dels homes a les barraques del Somorrostro i als pisos rics de l'Eixample. El seu viatge al final de la nit és una de les peces més fortes de l'obra rodorediana. Amb un epíleg de Xavier Pla.

Acaso la mejor novela catalana del siglo, "La plaza del diamante" fue publicada en 1962 y profusamente traducida y reeditada. En ella, la sencilla historia de una mujer se carga de una profunda significación al condensar la evolución de toda una forma de vida que agoniza.

El empleo de una voz narrativa que no comprende las implicaciones y la gravedad de lo que está contando es uno de los recursos que mejor ha empleado Mercé Rodoreda en su obra. En esta ocasión, lo aplica a un triángulo amoroso que se narra mediante tres veranos, con lo cual su evolución avanza muy rápidamente. La sensación que tiene el lector de saber más que el propio narrador está perfectamente logrado, y el tono de oralidad y el tratamiento del tiempo son dos aciertos de difícilmente pasan desapercibidos. na de las obras más maduras y acabadas de Rodoreda, donde su particular realixmo llega a la máxima expresión.
Mercé Rodoreda es la gran escritora catalana del siglo XX y su sensibilidad para expresar narrativamente conflictos sentimentales ha tenido siempre un muy amplio eco entre los lectores de los más diversos intereses y edades. El retrato de la sociedad catalana que se filtra a través de la novela es un valor añadido a la novela.

SEGONA EDICIÓ
«Hi ha els prodigis. Vegeu per exemple el cas de Mercè Rodoreda. Un dia, a París, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per què no feia versos. Al cap d'un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l'«Odissea»: estic més content d'aquella intuïció que de cap dels meus poemes.» [Josep Carner]
Mercè Rodoreda elaborà, a l'exili, una poesia forta i pura, secreta i penetrant, d'inigualable bellesa plàstica. «Agonia de llum» és el descobriment, en tota la seva plenitud i abast, d'aquesta faceta desconeguda amb la qual Rodoreda s'erigeix en un referent inesborrable de la lírica universal.
Editada per Abraham Mohino i Balet, a qui es deu el vigorós estudi liminar, l'obra s'enriqueix amb la reproducció de trenta-una pintures de l'autora, suggeridores i inquietants, contemporànies a la gestació dels sonets, amb una semblança signada per Joaquim Molas i amb l'excepcional epistolari que Rodoreda va creuar amb Josep Carner, cartes a una jove poeta que constitueixen un veritable tractat de poesia.

NUEVO FORMATO DE BOLSILLO: Acaso la mejor novela catalana del siglo, ésta fue publicada en 1966 y profusamente traducida y reeditada. En ella, la sencilla historia de una mujer se carga de una profunda significación al condensar la evocación de toda una forma de vida que agoniza.